Populisme

A hores d’ara deu ser bastant inútil i contraproduent publicar res que no estigui directament relacionat amb el resultat –contundent com ell sol- del referèndum grec. No el faig aquí, i tampoc sé si el faré enlloc. Avui parlaré sobre el populisme, fenomen creixent a tot el món, però especialment al sud d’Europa, cridat a dominar l’escena política durant les pròximes dècades. El que avui desgranaré aquí és en base a un fantàstic assaig del politòleg italià Loris Zanatta, El populismo.

El terme ‘populisme’ o ‘populista’ venim sentint-lo des de ben petits, de fet, des de sempre. S’utilitza de forma despectiva, i molt rarament algú –o algun moviment- s’identifica com a tal. És, aquí i ara, essencialment un terme negatiu. Però, què és el populisme? La RAE no n’ofereix cap definició, i la del DIEC és insuficient:

populisme 
1 1 m. [LC] Corrent ideològic, polític, etc., que vol defensar els interessos i les aspiracions del poble.
1 2 m. [LC] Aprofitament demagògic de les aspiracions del poble per a obtenir un benefici.

Qualsevol partit polític amb uns mínims d’aspiracions democràtiques encaixa en aquesta definició. No ens és útil. Per a esbrinar la resposta a la pregunta, Zanetta passa a estudiar tots els moviments que, típicament, s’han considerat populistes, per tal de trobar-hi punts en comú. A diferència d’altres autors, que diferencien populismes de dreta dels d’esquerra, els actuals dels de dècades anteriors, per a Zanetta tots els populismes són iguals, doncs es basen en un seguit d’idees forçament arrelades en el si d’aquests moviments. Aquestes idees conformen un nucli dur, identificable tant en moviments populistes actuals com en aquells més clàssics, com el peronisme argentí, el feixisme italià o el nacional-catolicisme franquista.

El primer tret distintiu que conforma aquest nucli dur és una visió orgànica de la societat, holística i també corporativista. En l’imaginari d’aquests moviments, les societats són similars a organismes vius, amb cada part realitzant la seva tasca natural. Quan alguna cosa no rutlla significa que el cos està malalt. Rarament els nostres cossos emmalalteixen degut a factors interns, i en els populismes passa el mateix. A més, el poble és homogeni i eminentment virtuós,i seguint la lògica maniquea que impregna aquests moviment, tot aquell que actuï en contra del poble o no sigui virtuós no pot formar-hi part d’aquest organisme. Els populismes són maniqueus i altament polaritzadors. Utilitzen retòrica altament demagògica i amb llenguatge planer, fàcilment identificable com a part del poble. Els líders, a més, són carismàtics, capaços de mobilitzar masses.

No pot entendre’s el populisme sense les forces disgregadores de la modernitat. Les dues grans revolucions de la modernitat van ser la liberal il·lustrada i la industrial. Aquests dos elements han comportat profunds canvis al si de la societat: han fomentat, entre altres, l’individualisme i el pluralisme. Com a conseqüència  de la revolució liberal, els Estats –primer les repúbliques i més tard les monarquies parlamentàries- van dotar-se d’institucions per a representar els interessos del ‘poble’. Aquesta institució ha estat el parlament, institució que els populismes acostumen a no tenir en gaire estima i respecte, doncs no creuen que representi eficaçment els interessos del que ells entenen per poble. Aquest és un fenomen que podem categoritzar com anti-modern, que alhora és una altra característica dels populismes. Els populismes cerquen la unitat i la unanimitat, l’homogeneïtat. Com és evident, la conseqüència d’això és el menyspreu cap al pluralisme i la individualitat.

Fins ara tenim, com a nocions bàsiques de tot populisme, la unitat i homogeneïtat del poble, assimilable sempre a un organisme viu, amb líders carismàtics al capdavant, i el menyspreu cap als fruits de la modernitat. Li hem de sumar un altre element: tendeixen a apel·lar una anterior unitat harmoniosa del poble que, per motius externs, s’ha perdut. Aquests motius externs no sempre són els mateixos, i depenen, sobretot, de la tendència ideològica del moviment en qüestió. Tradicionalment les fonts de disgregació són la globalització i les seves conseqüències –crisi econòmica, migració, disparitat de rentes, multiculturalisme- però també ho són la forta corrupció –els corruptes no són virtuosos i, per tant, no formen par del poble-, sistemes de representació obsolets que s’empenyen en perpetuar-se –com l’Espanya actual, però també la Veneçuela anterior a Chávez, o la Itàlia de Berlusconi fa una dècada, o la de Beppe Grillo en l’actualitat- o economies, democràcies o institucions segrestades per elits. Tots aquests anteriors elements –maniqueisme, societat entesa com a organismes vius, rebuig als sistemes de representació liberal, menyspreu al pluralisme i a l’individualisme- fa que, amb freqüència, aquests moviments siguin de tendència autoritària. Aquest autoritarisme no entra en conflicte, dins de la seva pròpia lògica, amb els reclams de retorn de la sobirania nacional: aquells que se’ls oposen no formen part del poble i, per tant, no tenen poder de decisió; a més, el poble és homogeni i fàcilment identificable en el líder, per tant, és ell qui ha de decidir, i a més ho farà correctament, independentment de que hi hagi oposició.

Però, tot i que els moviments populistes des de fa un parell de segles s’han anat produint arreu, no sempre han triomfat. Per a que els moviments populistes sorgeixin i s’assentin fan falta un seguit de condicions. Una característica habitual és el ser una zona perifèrica a les dos grans revolucions anteriorment esmentades: allà on els populismes triomfen, el constitucionalisme liberal i la industrialització van arribar tard, i no s’han acabat d’assentar. És necessari, també, que a l’imaginari col·lectiu hi hagi certes nocions d’unitat i d’homogeneïtat. Aquest últim element és fàcil de reconèixer en societats tradicionalment catòliques, força comunitàries, com ho poden ser Espanya o Itàlia, però també les societats gregues i russes –tot i que en el seu cas són ortodoxos- i també per tota l’Amèrica llatina.

Tot i que Zanetta no fa una distinció entre populismes, neopopulismes i moviments de dretes i d’esquerres, sí fa una matisació al respecte del sorgiment d’aquests moviments en Estats amb institucions fortes, com poden ser-ho Espanya o Itàlia. En aquests països, habitualment, els moviments populistes no són tan reaccionaris a les institucions liberals, sovint formant-ne part d’elles i rebaixant també la càrrega autoritària.

Deia al principi que els populismes estan cridats a dominar l’escena política arreu durant les pròximes dècades. Principalment per dos motius: tots els elements que he esmentat es donen en gran quantitat de països i, a més, les anàlisis que actualment fan aquests moviments sobre l’actual situació no van gaire allunyats de la realitat. L’actual pèrdua de sobirania dels estats en favor d’institucions no democràtiques i amb una clara falta de rendició de comptes no és la conspiració judeo-maçònica socialista internacional que diversos populismes han fet servir com a enemic per a mobilitzar a les masses.

Evidentment, si tenim tots els números per a que sorgeixin nous populismes, algú es preguntarà si algun dels moviments que han sorgit a l’Estat espanyol com a conseqüència de la crisi econòmica i la pèrdua de legitimitat dels dos grans partits tradicionals poden ser populistes. La meva resposta és afirmativa, tot i que amb matisos. Les forces populistes a Espanya, representades a l’esquerra per Podemos i a la dreta per Ciutadans, no són moviments totalment populistes, com sovint volen fer-nos creure certs mitjans de comunicació. Pablo Iglesias no és Chávez, ni Podemos és un moviment chavista. Si aquests moviments tenen cada cop més adeptes és perquè fan anàlisis correctes de l’actual situació, ofereixen esperances de canvi i, sobretot, la nostra societat tendeix cap a aquests fenòmens.

Cuatro líneas sobre Salvados, Rekarte e Iglesias.

Hace poco se ha emitido un más que seguro polémico capítulo de Salvados (ver aquí), el programa de documentales y entrevistas dirigido por Jordi Évole, y tengo la necesidad de compartir ciertas opiniones.

No es la primera vez que Évole hace un capítulo con polémica, me estoy acordando de ‘Operación Palace’, emitido el 23 de Febrero del año pasado, pero también me acuerdo de ‘Borrando a ETA’. Por desgracia, ETA ha sido un asunto muy importante de la historia reciente española, incluyendo episodios de guerra sucia, atentados con coches bomba, tiroteos, secuestros y ejecuciones así como también torturas y vulneraciones de la convención europea de derechos humanos (esta última aquí).

Cada vez que oigo la palabra ETA me acuerdo de la polémica que generó el que Pablo Iglesias dijera que la violencia de ETA tiene explicaciones políticas (aquí en El Mundo). Y es que, como en cualquier conflicto terrorista, las motivaciones son políticas. Decir esto no quiere decir que dichas motivaciones legitimen la violencia, es simplemente reconocer la realidad. Cada vez que un etarra armaba un coche bomba, secuestraba a alguien o tiraba del gatillo de su arma, no lo hacía por el placer de matar, en cuyo caso estaríamos tratando con una banda de homicidas sádicos, lo hacían porqué creían que, así, luchaban por liberar al País Vasco. Las siglas de la organización nos ayudan a entender esto: Euskadi Ta Askatasuna (País Vasco y Libertad, según Wikipedia, en la cual deposito mi confianza debido a mi total falta de conocimiento de la lengua vasca).

Además, como bien os habréis fijado los que habéis visto el programa, Rekarte hace varias referencias a la guerra. Habla de que la lógica que imperaban sus actos era la de guerra, la del enemigo, y es que esto es lo que sucede cuando un conflicto escala, que se empieza a utilizar la violencia, y llega un punto en el que lo único que deseas es eliminar al otro. Por suerte ETA anunció su abandono de la violencia en otoño de 2011 y, de momento, cumple su palabra. Pero el conflicto aún está por resolver. Recordemos que no mataban por placer, sino para conseguir unos objetivos políticos. Entre estos objetivos se encuentra el de la independencia de Euskal Herria, objetivo defendido política y pacíficamente por otras organizaciones que mucha gente se empeña en equiparar a ETA.

Con esto me gustaría dejar claras dos cosas. La primera: que alguien mate por una idea no quiere decir que dicha idea sea mala. ETA mataba por la independencia del País Vasco, pero lo erróneo era matar, no la independencia vasca. La segunda: allá dónde hay terrorismo, nada es tan sencillo como parece y, normalmente, hay explicaciones políticas, por mucho que duelan. Aquí hemos tenido a ETA, pero en Irlanda del Norte tuvieron al IRA y sus múltiples escisiones, matando por la unificación de Irlanda alejada del dominio británico.